Cercar

Probablement, una de les causes més ben identificades de l’endarreriment en el creixement fetal en països desenvolupats són les malalties hipertensives, sobretot si es troben amb el quadre conegut com a preeclàmpsia, que podria ser la causa de fins a un terç de tots els endarreriments en el creixement fetal. La preeclàmpsia és un síndrome específic de l’embaràs que afecta tant a la mare (mitjançant un mecanisme d’alteració vascular), como al fetus (provocant una restricció del creixement intrauterí). Es considera que la preeclàmpsia és la primera causa de mortalitat materna en països desenvolupats i s’associa, a més, amb un increment del risc de parts prematurs i mortalitat prenatal.

De moment encara no hi ha cap tractament que previngui o endarrereixi l’inici d’aquesta malaltia. En els darrers anys, tot i això, s’han fet avenços rellevants en l’estudi de les causes de la preeclàmpsia, que aporten esperances sobre possibles intervencions preventives. Hi ha estudis recents que suggereixen que les alteracions vasculars en la preeclàmpsia vénen donades per un excés de producció de radicals lliures o processos d’estrès oxidatiu. Els radicals lliures es produeixen contínuament en l’organisme durant el metabolisme normal de les cèl·lules, com a reacció davant les infeccions, o també com a resposta a l’exposició a les radiacions ionitzants, als rajos ultraviolats, a la contaminació ambiental, al fum del tabac, o a un excés d’exercici. Els radicals lliures d’oxigen causen dany oxidatiu, que es considera que és l’origen de diverses malalties, com ara diversos tipus de càncer, malalties cardíaques i vasculars, diabetis, malalties neurològiques, patologia oftàlmica i envelliment

Les reaccions en cadena provocades pels radicals lliures només les eliminen els anomenats sistemes antioxidants defensius, compostos fundamentalment per enzimes antioxidants, que intenten prevenir la producció de radicals lliures altament reactius, i un segon grup d’antioxidants no enzimàtics o vitamines antioxidants (vitamina C, vitamina E), que neutralitza l’acció de els radicals lliures que ja existeixen. Quan hi ha un desequilibri entre la producció de radicals lliures i la capacitat antioxidant de l’organisme per neutralitzar-los, llavors podem parlar de processos d’estrès oxidatiu.

Aquelles dones embarassades amb una capacitat antioxidant disminuïda (bé per poca ingestió de vitamines antioxidants, bé per poca activitat dels enzims antioxidants), podrien estar més predisposades a desenvolupar preeclàmpsia, i, per tant, tenir un fill prematur o amb baix pes en néixer.

Si hi ha prou proves de tenir un risc més elevat de preeclàmpsia o endarreriment del creixement intrauterí en els embarassos d’aquelles dones amb una capacitat antioxidant deficient en les feses inicials de l’embaràs, una dieta rica en aquestes vitamines o l’administració de suplements antioxidants podria prevenir o pal·liar els efectes d’aquestes condicions adverses prenatals.

Tampoc no hem d’oblidar que molts tòxics ambientals produeixen danys en l’organisme a través de processos d’estrès oxidatiu. A més dels possibles efectes beneficiosos de les vitamines per prevenir la preeclàmpsia i afavorir el creixement fetal, una dieta materna i infantil rica en fruites, verdures i hortalisses farà que tant la mare com el nen siguin menys vulnerables a possibles agressions ambientals.

L’alimentació saludable és una de les formes més importants que tenim a mà per promoure la salut; ens aporta els nutrients necessaris per sentir-nos i funcionar bé, així com per reduir el risc de patir malalties cròniques.

Quan una dona embarassada menja bé, ajuda a garantir que el nadó rebrà tots els nutrients necessaris per a un desenvolupament saludable. Una dieta apropiada inclou aliments proteics (carn, pollastre, peix, llegums, fruits secs), evitant aquells que tenen alts continguts en grasses saturades; cereals (pa, pastes, arròs), procurant que una bona part siguin integrals; lactis (llet, formatge, iogurt); fruites i vegetals.

En els països desenvolupats, no acostumen a donar-se problemes de malnutrició que puguin comprometre l’evolució favorable de l’embaràs, encara que es troben casos aïllats en col·lectius marginals. Tot i això, fa anys que es fan estudis que han permès identificar una sèrie de nutrients (com ara el ferro, l’àcid fòlic, la vitamina D i el calci) les deficiències dels quals ens podrien dur a alteracions tant en la mare com en el nounat. És per això que és pràctica clínica habitual que es recomani, ja des de la fase preconcepcional, una dieta rica en tots aquests elements i també que la mare prengui suplements vitamínics i minerals.

A més hi ha altres nutrients la ingesta deficient dels quals durant l’embaràs podria augmentar el risc d’anomalies en el desenvolupament fetal i infantil, sobretot en presència d’altres factors presents en la mare, com ara malalties prèvies, factors genètics o exposicions ambientals. No obstant això, els estudis que s’han fet no han aportat encara prou proves que permetin desenvolupar recomanacions preventives. Entre aquests nutrients, els estudis actuals s’estan centrant fonamentalment en les vitamines antioxidants i els àcids grassos poliinsaturats.

Cada cop és més fàcil posar a disposició del públic la informació, utilitzant els mitjans de comunicació tradicionals (premsa, ràdio, televisió), les tecnologies de la comunicació i de la informació com ara Internet i grans bases de dades, i altres recursos com l’etiquetatge dels productes.

A l’Estat Espanyol, el Ministeri de Medi Ambient, algunes comunitats autònomes, ajuntaments i altres entitats, estan desenvolupant des de ja fa uns quants anys Sistemes d’Informació Ambiental (SIA), recursos que permeten la captació, estructuració, accés i difusió de la informació relativa al medi ambient.

El dret a la informació pren rellevància jurídica en la carta de la Declaració dels Drets Humans, aprovada a París el 1949, l’article 19 de la qual dicta: “Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret també inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions, el d’investigar i rebre informació i opinions i el de difondre-les sense limitacions de fronteres, per qualsevol mitjà d’expressió”.

Altres tractats internacionals reconeixen aquest dret en termes similars; entre aquests, la Convenció Internacional de Drets Civils i Polítics, aprovada per la ONU el 1966; la Convenció Europea de els Drets de l’Home, aprovada pel Consell de Europa el 1950; la Declaració dels Drets Civils, Polítics i Culturals a Teheran el 1973; l’Acta d’Hèlsinki de 1975; i el Pacte de San José de Costa Rica (Convenció Americana de Drets Humans), el 1984.

La Declaració de Río, document de la Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament (CNUMAD), que va tenir lloc el 1992, va destacar el rol de la informació ambiental. Els temes que tractaven la informació ambiental van impregnar la gran majoria dels capítols del Programa 21, adoptat en aquest esdeveniment. El principi 10 garanteix la participació ciutadana i l’accés públic a la informació ambiental: “La millor manera de tractar les qüestions ambientals és amb la participació de tots els ciutadans interessats, amb el grau que correspongui. En el pla nacional, tota persona ja de tenir un accés adequat a la informació sobre el medi ambient de què disposin les autoritats públiques, incloent-hi la informació sobre els materials i les activitats que comporten perill en les comunitats, així com l’oportunitat de participar en els processos de presa de decisions. Els Estats hauran de facilitar i fomentar la sensibilització i la participació de la població posant la informació a disposició de tots”.

El 1992 va entrar en vigor la Directiva Europea sobre la Llibertat d’Accés a la Informació en Matèria de Medi Ambient, que garanteix la llibertat d’accés i difusió de la informació en poder de les autoritats públiques. La Directiva es va incloure a legislació espanyola amb la Llei 38/1995. I, des de 2001, regeix el Conveni sobre Accés a la Informació, la Participació del Públic en la Presa de Decisions i l’Accés a la Justícia en Assumptes Ambientals de la Comissió Econòmica de les Nacions Unides per Europa (CEPE/ONU), conegut com a Conveni d’Aarhus, a les disposicions del qual s’està adaptant la legislació comunitària. En aquest marco s’enquadra la Directiva 2003/4/CE del Parlament Europeu, de gener de 2003, relativa a l’accés del públic a la informació mediambiental.

L’educació és un àmbit ideal per promoure la justícia ambiental. Cal que s’eduqui la societat en els problemes que afecten certs sectors de la població. Això implica una anàlisi del cicle de vida dels productes i activitats que causen un impacte en el medi ambient, entre altres temes.

Les escoles primàries i secundàries poden oferir educació ambiental amb programes d’estudi que contemplen la sostenibilitat ambiental i la no discriminació. A més, es poden fomentar tallers comunals per capacitar la societat civil sobre la Naturalesa i possibles activitats de defensa contra la discriminació ambiental.

Part del problema de la discriminació ambiental ve de la falta de participació de les parts afectades, tant en el plantejament com en la implementació de les activitats. La solució dels problemes ambientals i de la salut pública no només implica els òrgans administratius de l’Estat; la iniciativa ciutadana i la participació comunitària en la diversitat de variables culturals, socials, científiques, econòmiques i tecnològiques implicades en els processos de presa de decisions són cada cop més importants per a una qualitat de vida millor. Cal que veiem que cadascun de nosaltres podem ajudar a protegir o degradar el medi ambient.

Els estudis d’impacte ambiental han de ser participatius i quedar a disposició dels membres de la societat civil, organitzacions governamentals, etc., per tal que se’n pugui controlar i avaluar la qualitat.

Però la participació per ella mateixa no és la solució. La participació, al seu torn, ha de ser informada, perquè la població tingui els coneixements necessaris per poder prendre les seves pròpies decisions sobre quins són problema seu i com es volen solucionar. És per això que la participació s’ha de complementar amb un lliure accés a la informació.

El primer pas per afrontar la discriminació ambiental és prendre consciència que existeix. Cal considerar la manera que desenvolupem el comerç, les obres públiques, les lleis, i el control i avaluació de les activitats que afecten de forma desigual al medi ambient de certs sectors de la població. La societat ha de participar activament en la presa de decisions en aquestes àrees.

La discriminació ambiental s’accentua en els sectors més pobres, vulnerables i marginats de la població. Per aquesta raó, les societats han de desenvolupar una sensibilitat especial davant de les condicions ambientals d’aquests grups.

La pobresa va molt relacionada amb la discriminació ambiental, així com també amb altres formes de racisme i de discriminació. Els barris pobres de les grans ciutats pateixen amb freqüència la presència d’una càrrega excessiva d’indústries contaminants, abocadors irregulars, absència de depuració d’aigües residuals, etc., que se sumen a la falta de possibilitats culturals, sanitàries i d’incorporació al món laboral.

Aquesta situació repercuteix molt directament en els infants i adolescents que viuen en aquestes zones, perquè limiten el seu desenvolupament com a éssers saludables; són ben comunes les intoxicacions, malalties infeccioses i de transmissió sexual, drogoaddicció, trastorns psiquiàtrics i del comportament i accidents laborals i a casa, entre d’altres.

Altres figures especialment vulnerables són les dones, els nens, els discapacitats i els refugiats ambientals (persones forçades a abandonar casa seva a causa de la degradació ambiental). Certes comunitats minoritàries, com ara els indígenes i els gitanos, pateixen una discriminació ambiental greu, perquè, ben sovint, depenen dels recursos naturals per subsistir culturalment. Igualment que altres sectors vulnerables, aquestes comunitats no disposen dels medis o l’accés a la presa de decisions destinades a evitar que es faci mal al medi ambient on viuen.

Una manera d’identificar la discriminació ambiental és fent estudis d’impacte ambiental, que permeten prevenir possibles efectes en l’ambient d’alguna activitat. No n’hi ha prou amb analitzar l’impacte ambiental d’un projecte determinat, sinó que també caldrà considerar l’impacte humà. I s’ha de contemplar no només l’impacte intern o immediat de l’activitat sinó també la manera en què afecta la societat de manera global, així com el cicle de vida dels productes que afecten les poblacions humanes a través de les seves etapes d’ús i de rebuig. Aquests estudis poden ajudar a reformular projectes perquè siguin menys discriminatoris i perjudicials per al medi ambient.

A més, els governs nacionals i locals han de promoure i promulgar lleis per a la protecció del medi ambient per tal d’assegurar el compliment dels drets humans dels individus més vulnerables.

L’article 45 de la Constitució espanyola estableix el dret dels ciutadans a un medi ambient saludable: “Tots tenen el dret de gaudir d’un medi ambient adequat per al desenvolupament de la persona, així com el deure de conservar-lo; els poders públics vetllaran per la utilització racional de tots els recursos naturals, amb la finalitat de protegir i millorar la qualitat de vida i defensar i restaurar el medi ambient, i es recolzaran en la indispensable solidaritat col·lectiva …”.

Quan no s’ha complert amb la llei, els ciutadans poden pressionar el govern perquè n’asseguri el compliment, o ells mateixos poden instaurar accions privades.

Els efectes de els disruptors endocrins poden ser diferents sobre l’embrió, el fetus o l’adult. Es manifesten amb més freqüència en la descendència que en el progenitor exposat; el moment de l’exposició en l’organisme en desenvolupament és decisiu per determinar el caràcter, la gravetat i l’evolució de la patologia; i, encara que l’exposició es doni durant el desenvolupament embrionari, les manifestacions poden no ser evidents fins a la maduresa de l’individu.

Entre les substàncies químiques d’efectes disruptors sobre el sistema endocrí podem trobar: les dioxines i furans; diversos plaguicides, com l’endosulfà (que es fa servir molt en l’agricultura espanyola, encara que està prohibit en diversos països) o el DDT; els PCB; l’HCB; els ftalats (que es fan servir en la fabricació de PVC); els alquilfenols (antioxidants presentes en el poliestirè modificat i en el PVC i també en productes de la degradació dels detergents); i el bisfenol-A (que es fa servir molt en la indústria agroalimentària).

Silent Spring de Raquel Carson (als 60) va ser el primer llibre que va alarmar sobre els efectes d’aquests compostos.

Aquests compostos van fer saltar l’alarma durant els anys 60, després que es publiqués el llibre Silent Spring, de Raquel Carson, que avisava sobre la desaparició de diverses famílies d’aus a causa de l’acció del DDT i de la possible transcendència que aquest fet podria tenir en els éssers humans. El llibre ¿Amenazan las sustancias químicas sintéticas nuestra fertilidad, inteligencia i supervivencia?, de Theo Colborn, Dianne Dumanoski i Pete Myers, va reunir per primer cop les proves alarmants obtingudes en estudis de camp, experiments de laboratori i estadístiques humanes, per plantejar en termes científics, però accessibles a tothom, la qüestió d’aquest nou perill. Comença allà on acabava Silent Spring, que revelava les primeres causes dels símptomes que tant van preocupar Carson. Es van basar en dècades d’investigació per presentar un informe impressionant que segueix la pista de defectes congènits, anomalies sexuals i errades de reproducció en poblacions silvestres fins el seu origen: substancies químiques que suplanten les hormones naturals i que trastornen els processos normals de reproducció i de desenvolupament.

L’infant i l’entorn

Els éssers humans vivim des del naixement en contacte permanent amb els contaminants ambientals transmesos per aire, aigua, dieta i sòl / terra. L’exposició a un contaminant en una etapa de la vida pot tenir efectes negatius en etapes posteriors, ja sigui en la mateixa persona o en els seus descendents.

En un món globalitzat, les exposicions ambientals no són una excepció. Gairebé tots els nounats en qualsevol lloc del món presenten nivells detectables de compostos orgànics persistents. El fenomen de la distribució planetària d’aquest tipus de compostos pot ser un dels exemples que justifica de la manera més clara la màxima “pensa globalment, actua localment”, ja que l’ús local d’aquests químics té efectes globals que poden arribar a ser més intensos en zones allunyades que no pas on s’han fet servir.

Els nens són més vulnerables a l’entorn que els adults, ja que els seus sistemes neurològic, immunològic i digestiu, entre d’altres, encara estan en formació. A més, els seus patrons de conducta, com ara gatejar, dur-se objectes a la boca, poden implicar una més gran exposició a alguns contaminants. És per això que els seu desenvolupament físic, social i intel·lectual, des de la concepció fins a l’adolescència, demana un ambient protegit.

Els factors d’origen de moltes malalties cròniques s’acumulen en l’organisme des de les primeres etapes de la vida, i tot el que ens passa en les etapes embrionària i fetal és d’importància vital. Per tant, hi ha un bon nombre de malalties en la infància associades amb un entorn contaminat. La contaminació ambiental contribueix a afectar el desenvolupament neuroconductual, immunitari i sexual dels infants. La nutrició materna durant l’embaràs, la lactància i la nutrició infantil juguen un doble paper en el desenvolupament del nen: per un costat, són una de les fonts d’exposició a contaminants; per l’altre, també són una font de nutrients beneficiosos per a la salut.

La investigació epidemiològica (la disciplina que estudia l’origen i la distribució de les malalties en les poblacions humanes, amb el fi de prevenir-les) s’ha basat clàssicament en l’estudi de les causes de diversos processos patològics definits com a malalties o síndromes. En els últims anys, hi ha hagut un interès creixent per estudiar petites alteracions que, encara que es puguin considerar com a normals per a un individu, poden ser importants des d’un punt de vista poblacional, en cas que un gran nombre de persones s’hi trobin exposades. Aquest seria el cas de la major part de contaminants que podem trobar en els països desenvolupats, on els nivells en la població general són massa baixos per causar trastorns aguts, però són prou alts per produir petites alteracions que, sumades a altres factors de risc més coneguts, a la llarga poden ajudar a desenvolupar alguna patologia. Sigui quin sigui el grau d’afectació d’aquests compostos sobre la salut, el fet d’estudiar-les en les primeres etapes de la vida obre les portes a un camp molt important per a la salut pública: la possibilitat d’aplicar mesures de prevenció per reduir o eradicar el problema.