Informació, educació i participació
Per promoure la conscienciació comunitària i la participació ciutadana cal assegurar una informació ambiental adequada i el lliure accés a la informació de qualsevol ciutadà; és a dir, la possibilitat de poder accedir sense obstacles a qualsevol mena d’informació referida a les condicions ambientals. L’accés públic a aquesta informació permet a la societat conèixer la situació actual, així com els mecanismes per tal de millorar-la. Aquesta informació ha d’incloure no només les dades referides a l’estat general del medi ambient (per exemple, la qualitat de l’aire i de l’aigua) sinó també els resultats concrets i actuals de monitoratges, investigacions sobre contaminants i els seus efectes sobre la salut, l’impacte ambiental d’activitats puntuals de la indústria, les mesures de prevenció adoptades pel sector públic, i també la normativa respectiva i els procediments per fer valer el dret de tenir un medi ambient saludable.
Cada cop és més fàcil posar a disposició del públic la informació, utilitzant els mitjans de comunicació tradicionals (premsa, ràdio, televisió), les tecnologies de la comunicació i de la informació com ara Internet i grans bases de dades, i altres recursos com l’etiquetatge dels productes.
A l’Estat Espanyol, el Ministeri de Medi Ambient, algunes comunitats autònomes, ajuntaments i altres entitats, estan desenvolupant des de ja fa uns quants anys Sistemes d’Informació Ambiental (SIA), recursos que permeten la captació, estructuració, accés i difusió de la informació relativa al medi ambient.
El dret a la informació pren rellevància jurídica en la carta de la Declaració dels Drets Humans, aprovada a París el 1949, l’article 19 de la qual dicta: “Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret també inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions, el d’investigar i rebre informació i opinions i el de difondre-les sense limitacions de fronteres, per qualsevol mitjà d’expressió”.
Altres tractats internacionals reconeixen aquest dret en termes similars; entre aquests, la Convenció Internacional de Drets Civils i Polítics, aprovada per la ONU el 1966; la Convenció Europea de els Drets de l’Home, aprovada pel Consell de Europa el 1950; la Declaració dels Drets Civils, Polítics i Culturals a Teheran el 1973; l’Acta d’Hèlsinki de 1975; i el Pacte de San José de Costa Rica (Convenció Americana de Drets Humans), el 1984.
La Declaració de Río, document de la Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament (CNUMAD), que va tenir lloc el 1992, va destacar el rol de la informació ambiental. Els temes que tractaven la informació ambiental van impregnar la gran majoria dels capítols del Programa 21, adoptat en aquest esdeveniment. El principi 10 garanteix la participació ciutadana i l’accés públic a la informació ambiental: “La millor manera de tractar les qüestions ambientals és amb la participació de tots els ciutadans interessats, amb el grau que correspongui. En el pla nacional, tota persona ja de tenir un accés adequat a la informació sobre el medi ambient de què disposin les autoritats públiques, incloent-hi la informació sobre els materials i les activitats que comporten perill en les comunitats, així com l’oportunitat de participar en els processos de presa de decisions. Els Estats hauran de facilitar i fomentar la sensibilització i la participació de la població posant la informació a disposició de tots”.
El 1992 va entrar en vigor la Directiva Europea sobre la Llibertat d’Accés a la Informació en Matèria de Medi Ambient, que garanteix la llibertat d’accés i difusió de la informació en poder de les autoritats públiques. La Directiva es va incloure a legislació espanyola amb la Llei 38/1995. I, des de 2001, regeix el Conveni sobre Accés a la Informació, la Participació del Públic en la Presa de Decisions i l’Accés a la Justícia en Assumptes Ambientals de la Comissió Econòmica de les Nacions Unides per Europa (CEPE/ONU), conegut com a Conveni d’Aarhus, a les disposicions del qual s’està adaptant la legislació comunitària. En aquest marco s’enquadra la Directiva 2003/4/CE del Parlament Europeu, de gener de 2003, relativa a l’accés del públic a la informació mediambiental.
L’educació és un àmbit ideal per promoure la justícia ambiental. Cal que s’eduqui la societat en els problemes que afecten certs sectors de la població. Això implica una anàlisi del cicle de vida dels productes i activitats que causen un impacte en el medi ambient, entre altres temes.
Les escoles primàries i secundàries poden oferir educació ambiental amb programes d’estudi que contemplen la sostenibilitat ambiental i la no discriminació. A més, es poden fomentar tallers comunals per capacitar la societat civil sobre la Naturalesa i possibles activitats de defensa contra la discriminació ambiental.
Part del problema de la discriminació ambiental ve de la falta de participació de les parts afectades, tant en el plantejament com en la implementació de les activitats. La solució dels problemes ambientals i de la salut pública no només implica els òrgans administratius de l’Estat; la iniciativa ciutadana i la participació comunitària en la diversitat de variables culturals, socials, científiques, econòmiques i tecnològiques implicades en els processos de presa de decisions són cada cop més importants per a una qualitat de vida millor. Cal que veiem que cadascun de nosaltres podem ajudar a protegir o degradar el medi ambient.
Els estudis d’impacte ambiental han de ser participatius i quedar a disposició dels membres de la societat civil, organitzacions governamentals, etc., per tal que se’n pugui controlar i avaluar la qualitat.
Però la participació per ella mateixa no és la solució. La participació, al seu torn, ha de ser informada, perquè la població tingui els coneixements necessaris per poder prendre les seves pròpies decisions sobre quins són problema seu i com es volen solucionar. És per això que la participació s’ha de complementar amb un lliure accés a la informació.
