Cercar

Metalls contaminants:

• Plom

El plom és un metall natural que es pot trobar en zones diferents del medi ambient, encara que la majoria de vegades prové de les activitats humanes, com ara la producció de bateries i de munició, entre d’altres. A causa de la preocupació pels efectes d’aquest metall sobre la salut, se n’ha reduït la presència en la benzina, les pintures i les ceràmiques.

Els infants s’exposen a aquest metall a través de la ingesta de pintures que contenen plom, per exemple, llepant joguines pintades amb pintura que en conté. Els infants són més vulnerables a l’emmetzinament amb plom que els adults, i un nen que n’ingereixi grans quantitats pot desenvolupar anèmia, dolor estomacal, debilitat muscular i alteracions en el sistema nerviós. Els fetus queden exposats a aquest metall a través de les mares, i els efectes potencials sobre la salut infantil inclouen prematuritat, endarreriment en el creixement, alteracions en les habilitats mentals, dificultats en l’aprenentatge i alteracions en el desenvolupament motor.

• Mercuri

El mercuri és un metall que, combinat amb altres elements com el sulfur o l’oxigen, forma el mercuri inorgànic o les sals de mercuri, que es fan servir com a pols o cristalls en cremes cosmètiques o antisèptiques. La font principal de mercuri és l’ús de combustibles fòssils (sobretot el carbó, que conté traces d’aquest metall); en cremar-lo, aquest compost entra en el medi ambient. En medis anaerobis (en què no hi ha oxigen) les bactèries el transformen en metil mercuri. Aquesta forma és la que es bioacumula amb més facilitat en organismes i en persones. A més, és un metall que s’utilitza en termòmetres, en alguns instruments mèdics, en tractaments dentals i en llums fluorescents, piles i bateries.

Igual que amb el plom, els nens són més sensibles als efectes del mercuri que no pas els adults. Alguns efectes d’aquest metall poden ser el dany en el sistema nerviós, endarreriment mental, incoordinació, ceguera i dificultats en la parla.

La producció i l’ús massiu d’aquests compostos es va iniciar als anys 30 en processos industrials (com la producció d’aïllants), i agrícoles (com pesticides). Molts d’aquests compostos estan prohibits actualment, però continuen estant presents en el medi, ja que es biodegraden molt lentament i es continuen fent servir en països en vies de desenvolupament. Els beneficis d’aquests compostos com a pesticides sintètics són innegables, però la preocupació pels possibles efectes adversos sobre la salut a llarg termini ha anat creixent en els darrers anys. Aquests compostos tenen una vida mitjana de 10 anys o més, i, a causa de les seves propietats químiques, tenen una gran capacitat per arribar a zones remotes; es poden transportar a través de l’atmosfera i acumular-se en la matèria orgànica del sòl i en els organismes vius.

Els OC s’han dispersat i distribuït per tot el planeta. En els éssers humans, la via d’ exposició majoritària és la dieta rica en greix, i diversos estudis han demostrat que, a Espanya, molts dels aliments que consumim habitualment (carn, peix, ous, llet i derivats làctics) contenen p,p’DDE, PCB, HCB i isòmers d’HCH. L’aire i el consum d’aigua també són vies d’exposició ambiental. S’emmagatzemen en òrgans rics en greix, com el fetge o el cervell, i també es troben en el sèrum o en la llet materna. Aquests compostos passen la barrera placentària, i els lactants els incorporen prop de 20 cops més que no pas els adults. En els tres primers mesos de vida s’arriba a acumular el 6{3effe4377b6f02be2524d084f7d03914ac32a2b62c0a056ca3444e58c1f10d0b} de tot el que s’acumularà al llarg de la vida.

S’han fet estudis a nounats per tal d’avaluar els possibles efectes d’aquests compostos en poblacions exposades als nivells habituals del món desenvolupat que han demostrat una lleugera associació entre l’exposició prenatal a PCB i el creixement i el desenvolupament motor i cognitiu posterior. En adults, l’exposició a OC s’ha vist associada amb càncer, malalties cardiovasculars i alteracions endocrines (sobretot alteracions en el sistema tiroide).

Els àcids linoleic i el linolènic són denominats àcids grassos essencials (AGE), perquè només els podem obtenir a partir de la dieta. Aquests àcids grassos es troben a les verdures, els fruits secs i els cereals, però procedeixen principalment del consum alimentari d’olis vegetals com el de gira-sol, el de blat de moro o el de soja. Els àcids grassos poliinsaturats es formen en l’organisme a partir dels AGE però també es poden obtenir directament a través de la dieta, fundamentalment del peix.

Els àcids grassos poliinsaturats es troben en grans concentracions en el còrtex cerebral i en la retina, cosa que ens indica la participació d’aquests àcids en el desenvolupament de la funció neuronal i visual.

En el fetus, els àcids grassos poliinsaturats s’acumulen preferentment en el tercer trimestre de la gestació i en els primers mesos de vida; és per això que obtenir-ne a través de la dieta materna i durant l’època de lactància és fonamental per a un desenvolupament neurològic i un creixement adequats. Això és especialment important en els nens pretermini (que neixen abans de les 37 setmanes de gestació) per la interrupció precoç de l’aportació materna.

Durant els darrers anys, diversos estudis han analitzat els possibles efectes de la ingesta d’àcids grassos essencials i poliinsaturats durant l’embaràs. Encara que no hi ha cap dubte sobre els beneficis d’una dieta rica en aquests elements, hi ha certa controvèrsia pel que fa a la ingesta d’àcids grassos poliinsaturats procedents del peix. Si bé sabem que ha de ser una part ben important de la dieta per a les dones embarassades (ja que constitueix una bona font de proteïnes d’alta qualitat i àcids grassos poliinsaturats), l’Organització de les Nacions Unides per l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) i l’Organització Mundial de la Salut (OMS) senyalen que alguns tipus de peix (per exemple, el peix espasa i el tauró) constitueixen la principal font alimentària de metilmercuri, per la qual cosa no és recomanable que les dones embarassades o els nens petits en mengin. Els nivells d’aquest metall poden variar segons la zona geogràfica, cosa per la qual les autoritats en salut pública han d’assessorar els consumidores en funció dels nivells que es trobin en les espècies de consum local.

Llet materna

La llet materna és la font principal d’àcids grassos poliinsaturats durant els primers mesos de la vida de l’infant, però, al mateix temps, també pot portar contaminants ambientals com ara el plom, el mercuri, els PCB i les dioxines, tot i que, generalment, en dosis baixes. S’ha demostrat que les exposicions a químics abans del naixement tenen efectes adversos en els nens, tal com indiquem en l’apartat dels contaminants ambientals; nogensmenys, no hi ha proves que els contaminants habituals en la llet materna facin mal al nadó. Això pot ser a causa que el nadó és menys susceptible a aquestes substàncies químiques que el fetus o bé a l’efecte protector de la llet materna, fundamentalment sobre els sistemes nerviós i immunitari.

Tot i que és una via de transferència de molts compostos químics, sembla que la llet materna té propietats que afavoreixen un desenvolupament millor de l’infant. De totes formes, el debat sobre el paper de la lactància materna en el desenvolupament neurològic del nen continua obert. Els beneficis són cada cop més evidents, però mentre que alguns estudis els atribueixen exclusivament a les diferències socioeconòmiques que presenten les dones que decideixen donar el pit respecte de les que no ho fan, altres afirmen que el contingut d’alguns àcids grassos presentes en la llet materna i absents en les llets de fórmula explicaria el més bon desenvolupament dels nens alletats de forma natural.

En resum, la dieta pot jugar un paper fonamental en la prevenció dels efectes perjudicials de l’acumulació de productes tòxics en l’organisme. Com que molts d’aquests químics es dipositen en el cos durant dècades, s’han de prendre mesures de prevenció des de ben joves. Si mengem des de petits més fruites, vegetals, llegums, cereals integrals i productes animals baixos en greix, obtindrem una nutrició de qualitat i, a més, reduirem la càrrega corporal de químics tòxics. Tot i això, tampoc no ens hem d’oblidar que la millor manera de protegir les mares i els nens és reduint o eliminant la producció de químics nocius.

Probablement, una de les causes més ben identificades de l’endarreriment en el creixement fetal en països desenvolupats són les malalties hipertensives, sobretot si es troben amb el quadre conegut com a preeclàmpsia, que podria ser la causa de fins a un terç de tots els endarreriments en el creixement fetal. La preeclàmpsia és un síndrome específic de l’embaràs que afecta tant a la mare (mitjançant un mecanisme d’alteració vascular), como al fetus (provocant una restricció del creixement intrauterí). Es considera que la preeclàmpsia és la primera causa de mortalitat materna en països desenvolupats i s’associa, a més, amb un increment del risc de parts prematurs i mortalitat prenatal.

De moment encara no hi ha cap tractament que previngui o endarrereixi l’inici d’aquesta malaltia. En els darrers anys, tot i això, s’han fet avenços rellevants en l’estudi de les causes de la preeclàmpsia, que aporten esperances sobre possibles intervencions preventives. Hi ha estudis recents que suggereixen que les alteracions vasculars en la preeclàmpsia vénen donades per un excés de producció de radicals lliures o processos d’estrès oxidatiu. Els radicals lliures es produeixen contínuament en l’organisme durant el metabolisme normal de les cèl·lules, com a reacció davant les infeccions, o també com a resposta a l’exposició a les radiacions ionitzants, als rajos ultraviolats, a la contaminació ambiental, al fum del tabac, o a un excés d’exercici. Els radicals lliures d’oxigen causen dany oxidatiu, que es considera que és l’origen de diverses malalties, com ara diversos tipus de càncer, malalties cardíaques i vasculars, diabetis, malalties neurològiques, patologia oftàlmica i envelliment

Les reaccions en cadena provocades pels radicals lliures només les eliminen els anomenats sistemes antioxidants defensius, compostos fundamentalment per enzimes antioxidants, que intenten prevenir la producció de radicals lliures altament reactius, i un segon grup d’antioxidants no enzimàtics o vitamines antioxidants (vitamina C, vitamina E), que neutralitza l’acció de els radicals lliures que ja existeixen. Quan hi ha un desequilibri entre la producció de radicals lliures i la capacitat antioxidant de l’organisme per neutralitzar-los, llavors podem parlar de processos d’estrès oxidatiu.

Aquelles dones embarassades amb una capacitat antioxidant disminuïda (bé per poca ingestió de vitamines antioxidants, bé per poca activitat dels enzims antioxidants), podrien estar més predisposades a desenvolupar preeclàmpsia, i, per tant, tenir un fill prematur o amb baix pes en néixer.

Si hi ha prou proves de tenir un risc més elevat de preeclàmpsia o endarreriment del creixement intrauterí en els embarassos d’aquelles dones amb una capacitat antioxidant deficient en les feses inicials de l’embaràs, una dieta rica en aquestes vitamines o l’administració de suplements antioxidants podria prevenir o pal·liar els efectes d’aquestes condicions adverses prenatals.

Tampoc no hem d’oblidar que molts tòxics ambientals produeixen danys en l’organisme a través de processos d’estrès oxidatiu. A més dels possibles efectes beneficiosos de les vitamines per prevenir la preeclàmpsia i afavorir el creixement fetal, una dieta materna i infantil rica en fruites, verdures i hortalisses farà que tant la mare com el nen siguin menys vulnerables a possibles agressions ambientals.

L’alimentació saludable és una de les formes més importants que tenim a mà per promoure la salut; ens aporta els nutrients necessaris per sentir-nos i funcionar bé, així com per reduir el risc de patir malalties cròniques.

Quan una dona embarassada menja bé, ajuda a garantir que el nadó rebrà tots els nutrients necessaris per a un desenvolupament saludable. Una dieta apropiada inclou aliments proteics (carn, pollastre, peix, llegums, fruits secs), evitant aquells que tenen alts continguts en grasses saturades; cereals (pa, pastes, arròs), procurant que una bona part siguin integrals; lactis (llet, formatge, iogurt); fruites i vegetals.

En els països desenvolupats, no acostumen a donar-se problemes de malnutrició que puguin comprometre l’evolució favorable de l’embaràs, encara que es troben casos aïllats en col·lectius marginals. Tot i això, fa anys que es fan estudis que han permès identificar una sèrie de nutrients (com ara el ferro, l’àcid fòlic, la vitamina D i el calci) les deficiències dels quals ens podrien dur a alteracions tant en la mare com en el nounat. És per això que és pràctica clínica habitual que es recomani, ja des de la fase preconcepcional, una dieta rica en tots aquests elements i també que la mare prengui suplements vitamínics i minerals.

A més hi ha altres nutrients la ingesta deficient dels quals durant l’embaràs podria augmentar el risc d’anomalies en el desenvolupament fetal i infantil, sobretot en presència d’altres factors presents en la mare, com ara malalties prèvies, factors genètics o exposicions ambientals. No obstant això, els estudis que s’han fet no han aportat encara prou proves que permetin desenvolupar recomanacions preventives. Entre aquests nutrients, els estudis actuals s’estan centrant fonamentalment en les vitamines antioxidants i els àcids grassos poliinsaturats.

Cada cop és més fàcil posar a disposició del públic la informació, utilitzant els mitjans de comunicació tradicionals (premsa, ràdio, televisió), les tecnologies de la comunicació i de la informació com ara Internet i grans bases de dades, i altres recursos com l’etiquetatge dels productes.

A l’Estat Espanyol, el Ministeri de Medi Ambient, algunes comunitats autònomes, ajuntaments i altres entitats, estan desenvolupant des de ja fa uns quants anys Sistemes d’Informació Ambiental (SIA), recursos que permeten la captació, estructuració, accés i difusió de la informació relativa al medi ambient.

El dret a la informació pren rellevància jurídica en la carta de la Declaració dels Drets Humans, aprovada a París el 1949, l’article 19 de la qual dicta: “Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret també inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions, el d’investigar i rebre informació i opinions i el de difondre-les sense limitacions de fronteres, per qualsevol mitjà d’expressió”.

Altres tractats internacionals reconeixen aquest dret en termes similars; entre aquests, la Convenció Internacional de Drets Civils i Polítics, aprovada per la ONU el 1966; la Convenció Europea de els Drets de l’Home, aprovada pel Consell de Europa el 1950; la Declaració dels Drets Civils, Polítics i Culturals a Teheran el 1973; l’Acta d’Hèlsinki de 1975; i el Pacte de San José de Costa Rica (Convenció Americana de Drets Humans), el 1984.

La Declaració de Río, document de la Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament (CNUMAD), que va tenir lloc el 1992, va destacar el rol de la informació ambiental. Els temes que tractaven la informació ambiental van impregnar la gran majoria dels capítols del Programa 21, adoptat en aquest esdeveniment. El principi 10 garanteix la participació ciutadana i l’accés públic a la informació ambiental: “La millor manera de tractar les qüestions ambientals és amb la participació de tots els ciutadans interessats, amb el grau que correspongui. En el pla nacional, tota persona ja de tenir un accés adequat a la informació sobre el medi ambient de què disposin les autoritats públiques, incloent-hi la informació sobre els materials i les activitats que comporten perill en les comunitats, així com l’oportunitat de participar en els processos de presa de decisions. Els Estats hauran de facilitar i fomentar la sensibilització i la participació de la població posant la informació a disposició de tots”.

El 1992 va entrar en vigor la Directiva Europea sobre la Llibertat d’Accés a la Informació en Matèria de Medi Ambient, que garanteix la llibertat d’accés i difusió de la informació en poder de les autoritats públiques. La Directiva es va incloure a legislació espanyola amb la Llei 38/1995. I, des de 2001, regeix el Conveni sobre Accés a la Informació, la Participació del Públic en la Presa de Decisions i l’Accés a la Justícia en Assumptes Ambientals de la Comissió Econòmica de les Nacions Unides per Europa (CEPE/ONU), conegut com a Conveni d’Aarhus, a les disposicions del qual s’està adaptant la legislació comunitària. En aquest marco s’enquadra la Directiva 2003/4/CE del Parlament Europeu, de gener de 2003, relativa a l’accés del públic a la informació mediambiental.

L’educació és un àmbit ideal per promoure la justícia ambiental. Cal que s’eduqui la societat en els problemes que afecten certs sectors de la població. Això implica una anàlisi del cicle de vida dels productes i activitats que causen un impacte en el medi ambient, entre altres temes.

Les escoles primàries i secundàries poden oferir educació ambiental amb programes d’estudi que contemplen la sostenibilitat ambiental i la no discriminació. A més, es poden fomentar tallers comunals per capacitar la societat civil sobre la Naturalesa i possibles activitats de defensa contra la discriminació ambiental.

Part del problema de la discriminació ambiental ve de la falta de participació de les parts afectades, tant en el plantejament com en la implementació de les activitats. La solució dels problemes ambientals i de la salut pública no només implica els òrgans administratius de l’Estat; la iniciativa ciutadana i la participació comunitària en la diversitat de variables culturals, socials, científiques, econòmiques i tecnològiques implicades en els processos de presa de decisions són cada cop més importants per a una qualitat de vida millor. Cal que veiem que cadascun de nosaltres podem ajudar a protegir o degradar el medi ambient.

Els estudis d’impacte ambiental han de ser participatius i quedar a disposició dels membres de la societat civil, organitzacions governamentals, etc., per tal que se’n pugui controlar i avaluar la qualitat.

Però la participació per ella mateixa no és la solució. La participació, al seu torn, ha de ser informada, perquè la població tingui els coneixements necessaris per poder prendre les seves pròpies decisions sobre quins són problema seu i com es volen solucionar. És per això que la participació s’ha de complementar amb un lliure accés a la informació.

El primer pas per afrontar la discriminació ambiental és prendre consciència que existeix. Cal considerar la manera que desenvolupem el comerç, les obres públiques, les lleis, i el control i avaluació de les activitats que afecten de forma desigual al medi ambient de certs sectors de la població. La societat ha de participar activament en la presa de decisions en aquestes àrees.

La discriminació ambiental s’accentua en els sectors més pobres, vulnerables i marginats de la població. Per aquesta raó, les societats han de desenvolupar una sensibilitat especial davant de les condicions ambientals d’aquests grups.

La pobresa va molt relacionada amb la discriminació ambiental, així com també amb altres formes de racisme i de discriminació. Els barris pobres de les grans ciutats pateixen amb freqüència la presència d’una càrrega excessiva d’indústries contaminants, abocadors irregulars, absència de depuració d’aigües residuals, etc., que se sumen a la falta de possibilitats culturals, sanitàries i d’incorporació al món laboral.

Aquesta situació repercuteix molt directament en els infants i adolescents que viuen en aquestes zones, perquè limiten el seu desenvolupament com a éssers saludables; són ben comunes les intoxicacions, malalties infeccioses i de transmissió sexual, drogoaddicció, trastorns psiquiàtrics i del comportament i accidents laborals i a casa, entre d’altres.

Altres figures especialment vulnerables són les dones, els nens, els discapacitats i els refugiats ambientals (persones forçades a abandonar casa seva a causa de la degradació ambiental). Certes comunitats minoritàries, com ara els indígenes i els gitanos, pateixen una discriminació ambiental greu, perquè, ben sovint, depenen dels recursos naturals per subsistir culturalment. Igualment que altres sectors vulnerables, aquestes comunitats no disposen dels medis o l’accés a la presa de decisions destinades a evitar que es faci mal al medi ambient on viuen.

Una manera d’identificar la discriminació ambiental és fent estudis d’impacte ambiental, que permeten prevenir possibles efectes en l’ambient d’alguna activitat. No n’hi ha prou amb analitzar l’impacte ambiental d’un projecte determinat, sinó que també caldrà considerar l’impacte humà. I s’ha de contemplar no només l’impacte intern o immediat de l’activitat sinó també la manera en què afecta la societat de manera global, així com el cicle de vida dels productes que afecten les poblacions humanes a través de les seves etapes d’ús i de rebuig. Aquests estudis poden ajudar a reformular projectes perquè siguin menys discriminatoris i perjudicials per al medi ambient.

A més, els governs nacionals i locals han de promoure i promulgar lleis per a la protecció del medi ambient per tal d’assegurar el compliment dels drets humans dels individus més vulnerables.

L’article 45 de la Constitució espanyola estableix el dret dels ciutadans a un medi ambient saludable: “Tots tenen el dret de gaudir d’un medi ambient adequat per al desenvolupament de la persona, així com el deure de conservar-lo; els poders públics vetllaran per la utilització racional de tots els recursos naturals, amb la finalitat de protegir i millorar la qualitat de vida i defensar i restaurar el medi ambient, i es recolzaran en la indispensable solidaritat col·lectiva …”.

Quan no s’ha complert amb la llei, els ciutadans poden pressionar el govern perquè n’asseguri el compliment, o ells mateixos poden instaurar accions privades.